Redacció del Cinema Truffaut.
Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català, en castellà i en anglès sobre 20.000 Days on Earth, d’Iain Forsyth i Jane Pollard; la pel·lícula que estrenem aquest cap de setmana a Girona. Una secció que complementa la feina realitzada des del blog Club 7 Cinema.
L’anomenat rockumental, o documental rock, no és un gènere en si mateix, però sí que s’ha convertit en una variant molt creativa del cine documental. Permet llicències i experiments de tota mena com aquest retrat de Nick Cave escrit per ell mateix. No és un film sobre el cantant australià, sinó una barreja de ficció i realitat que ocupa un dia en la seva vida. És més una pel·lícula amb l’autor de “Your funeral… my trial” que no pas sobre ell (Quim Casas, Subtil retrat de Nick Cave, diari El Periódico, 07.11.2014)
(..) aborden la figura de Nick Cave a partir d’una pregunta fonamental: com es pot filmar l’univers creatiu d’un artista? (..) Cave es presenta com un aristòcrata del rock que se segueix emmirallant en els mites que van marcar la seva infància, i que al llarg d’un dia és visitat pels fantasmes del seu passat (..) L’arrabassador retrat d’un músic (Gerard Casau, 20.000 días en la Tierra, Time Out Barcelona, 07.11.2014)
(..) Aquest músic de múltiples personalitats artístiques (el rocker tempestuós, el dandi baladista, el poeta maleït…) crea una nova impostura: la de la seva suposada vida real (..) Uns creuen que Cave només ha participat en aquest projecte cinematogràfic perquè és benzina per al seu ego, i altres pensen que, com deia Robert Bresson, sovint la irrealitat és la millor manera de revelar la veritat (..) Estem doncs davant d’una ficció documental que eixampla els marges expressius del format “rockumentary” i alhora es converteix en una de les obres més profundes, belles i lúcides sobre el procés creatiu i la vida d’artista (Joan Pons, 20.000 días en la Tierra, diari Ara, 07.11.2014)
(…) en 24 hores fictícies, Nick Cave rememora algunes experiències dels seus vint mil dies a la Terra en un film que, més que voler revelar una intimitat o reproduir una quotidianitat, fa atenció a la dimensió mítica del personatge (..) Tanmateix, “20.000 Days on Earth”, amb una atmosfera nocturna que s’adiu amb la música del seu protagonista, no és una mera evocació d’anècdotes que conformen una llegenda. Cave no és un “fantasma”, sinó un artista profund que explica el seu procés creatiu i l’efecte transformador de la música (..) Hi ha també una reflexió sobre l’existència que mai no és banal. Així es conforma un interessant retrat d’un artista a la maduresa que acaba fent un cant a la llibertat (Imma Merino, Retrat d’un artista, suplement Cultura del diari El Punt Avui, 07.11.2014)
El retrato (o el autorretrato) de Nick Cave que han confeccionado Iain Forsyth y Jane Pollard es rabiosamente original y esquiva los automatismos del documental rock bajo la piel de la docuficción. También es un ejercicio de narcisismo, donde Cave se construye un traje mítico a medida, apropiándose de cierta distancia irónica jarmushiana, que cristaliza en ese microgesto de fastidio. (Jordi Costa, Entre lo cool y lo chanante, diari El País, 07.11.2014)
Directors Ian Forsyth and Jane Pollard set up conversations with everyone from a psychoanalyst to one-time collaborator Kylie Minogue, and let Cave take it from there. The results are remarkably intelligent and entertaining, even for someone who (like this writer) finds Cave’s music rather dirge-like. (Farran Smith Nehme, Rocker Nick Cave Takes Center stage in ‘20.000 Days on Earth’, The New York Post)
For me, the talking is great, perhaps more than the music, and there is something a tiny bit narcissistic about the lengthy clips of those live shows. But it really is absorbing stuff, and his quasi-imaginary conversation with Ray Winstone is hilarious. (Peter Bradshaw, Nick Cave muses on his artistic legacy, The Guardian, 19.09.2014)
Truffaut 